TARRAKO LLIBERTARIA: de juliol 2009

dimecres, 29 de juliol del 2009

Es disparen els nivells de radioactivitat a l’entorn de la central nuclear Vandellòs II i continuen les incidències
dimecres 29 de juliol de 2009

Per Apaguem les nuclears [1]

Es disparen els nivells de radioactivitat a l’entorn de la central nuclear Vandellòs II, mentre les tres centrals nuclears instal·lades a Catalunya continuen amb la lacra de les incidències, i ja n’acumulen el 66’7% del total d’aquest any 2009.

Segons l’apartat Valores ambientales del web del Consejo de Seguridad Nuclear (CSN), on s’informa de la Taxa de dosi gamma mitja diària i mensual (µSv/h) de totes les estacions que integren la Xarxa d’Estacions Automàtiques (REA en les sigles en castellà), es pot comprovar com els passats dies 23 i 24 de juliol de 2009, a l’estació de mesura situada a l’Almadrava (municipi de Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant), es va detectar una Taxa de dosi gamma mitja diària (µSv/h) de 0,18, sent molt superior a la mitjana diària normal, situada en 0,11. (Veure la taula a l’Annex I al final del present comunicat).

Aquest increment tan anormal, no s’havia produït ni en els pitjors episodis de contaminació radioactiva derivats de la fuita de la CN Ascó I, de finals del mes de novembre de 2007, quan l’estació de l’Almadrava va detectar increments anormals, mesurant valors d’entre 0,12 i 0,13 entre els dies 14 i 17 de desembre de 2007, en un episodi de vents de component NO que van dispersar la contaminació radioactiva de la CN Ascó I per tot el territori del sud de la demarcació de Tarragona, arribant a l’estació de l’Almadrava, tal i com confirmà un estudi realitzat per la Universitat Politècnica de Catalunya a petició del CSN i que es va lliurar a finals del mes de juny de 2008.

Segons han pogut saber membres de la Coordinadora Anticementiri Nuclear de Catalunya (CANC) i d’Apaguem les Nuclears (ALN), els dies anteriors al 23 i 24 de juliol, la Central Nuclear Vandellòs II hauria patit un incident que hauria provocat aquests anormals nivells de radioactivitat a l’entorn de la planta. L’estació de l’Almadrava està situada entre un i dos quilòmetres aproximadament de la CN Vandellòs II.

Per aquest motiu, el passat dissabte 25 de juliol la CANC i ALN van demanar explicacions tant al CSN com a la Direcció General d’Energia i Mines del Departament d’Economia i Finances de la Generalitat de Catalunya (que des de 1984 té encomanades, de part del CSN, les funcions de control i seguiment de la Xarxa automàtica de vigilància radiològica ambiental), per tal que donin explicacions del motiu d’aquest increment de radioactivitat ambiental a l’entorn de la CN Vandellòs II, i de si aquest increment es deu als problemes que els dies anteriors havia tingut la CN Vandellòs II, al mateix temps que se’ls insta a prendre les mesures pertinents. De moment no s’ha rebut cap mena d’explicació.

Aquesta és una mostra més dels problemes estructurals que des de fa anys pateixen les tres centrals nuclears instal·lades a Catalunya (i ara en propietat majoritària d’una empresa pública italiana, ENEL), i que en el present any 2009 ja acumulen el 66’7% dels incidents (fins el 27 de juliol). (Veure taules i gràfics a l’Annex II al final del present comunicat), és a dir 2 de cada 3 incidents que es comuniquen al CSN tenen lloc a les centrals nuclears instal·lades a Catalunya. Dels 57 successos que han patit les centrals nuclears de l’Estat espanyol, 38 han tingut lloc a les centrals nuclears Ascó I (amb 16 incidents), Ascó II (amb 14 incidents), i Vandellòs II (amb 8 incidents).

Per tenir una idea de la magnitud dels problemes estructurals que pateixen aquestes centrals nuclears, valgui recordar la fuita radioactiva d’Ascó I que va tenir lloc entre novembre de 2007 i abril de 2008, el fet que la mateixa planta en la setmana de posada en marxa desprès de la recàrrega ha tingut dues aturades no programades, o el fet que Vandellòs II opera amb el sistema antiincendis de la sala de control del reactor completament anul·lat (succés IN 09/002 notificat al CSN en data 14 de març de 2009) i substituït provisionalment per una ronda de personal amb extintors.

La CANC i ALN reclamen el tancament immediat i irreversible de les tres centrals nuclears, i recorden que l’energia nuclear és prescindible, tenint en compte que durant els darrers dos mesos dues de les tres centrals nuclears han estat aturades (Ascó I aturada per recàrrega de combustible des del passat 23 de maig de 2009, i Vandellòs II, aturada des del 14 de març per recàrrega de combustible i reparació dels defectes del sistema de refrigeració detectats pel CSN el 2004), i no només no hi hagut cap mena de problema amb el subministrament d’energia elèctrica, sinó que l’Estat espanyol ha continuat exportant electricitat cada dia, tal i com ve fent des de l’any 2003. Inclús el dimarts 26 de maig de 2009 van estar aturades totes tres centrals nuclears, i tampoc es va registrar cap problema en el subministrament d’energia elèctrica.

Queda clar, doncs, que l’energia nuclear no és necessària, no ofereix cap garantia fiable de subministrament d’energia elèctrica, és insegura i genera residus radioactius per als quals no hi ha solució.

COORDINADORA ANTICEMENTIRI NUCLEAR DE CATALUNYA (CANC)

APAGUEM LES NUCLEARS

Terres de l’Ebre i Camp de Tarragona, 27 de juliol de 2009

dilluns, 27 de juliol del 2009

II ENCUENTRO DEL LIBRO ANARQUISTA

diumenge, 26 de juliol del 2009

LA SETMANA TRAGICA

Juliol de 1909: tràgica la setmana?

Què va passar a Barcelona ara fa cent anys? Què va abocar les masses de gent a cremar escoles religioses, esglésies i convents? Va ser l’anomenada Setmana Tràgica una revolta contra l’església? Una revolució? Una crema de convents per part de barcelonins embogits? Els “multitudinaris assassinats de capellans” van ser la causa d’aquest adjectiu aplicat a aquella setmana de juliol? Què va fer Ferrer i Guàrdia per merèixer la mort?

(Les imatges que acompanyaran els textos formen part de l'exposició virtual "Setmana Tràgica. Crònica documental" ressenyada en l'anterior apunt)

Quan jo era petit, un dels llibres que corria per casa portava per títol “Historia de España del siglo XX” de l’Editorial Vergara en edició especial pel Dia del Llibre per als clients de la Caja de Ahorros Provincial de Tarragona. En una de les imatges que més mirava i remirava, la ciutat de Barcelona, en blanc i negre, cremava pels quatre costats i jo no n’entenia els motius. No vaig veure “La ciutat cremada” d’Antoni Ribas que van fer a Marçà aquells mateixos anys però sabia que ma padrina l’havia anat a veure. A l’institut ens en van parlar a l’assignatura d’Història i alguna cosa més havia llegit, però poques i malament. Ara que fa cent anys d’allò, finalment he sabut què va passar més o menys i, com sempre que remenes en la història d’aquest país, m’he quedat molt sorprès. Sense ànims de ser exhaustiu i tenint en compte que no sóc historiador professional, les entrades d’aquest bloc que recolliré diàriament amb el títol de “1909: tràgica la setmana?” aniran seguint els fets dia a dia amb alguns articles i referències complementaris. Això és, més o menys, el que n’he tret d’aquest munt de llibres i revistes que omplen encara ara la taula del menjador.

--------------------------------------------------------------------------------
Juliol de 1909: amb l'Exèrcit encara no es podia...

A “El eco de los pasos”, Joan Garcia Oliver explica la seva conscienciació com a obrer i la seva construcció ideològica com a anarquista a través de diversos relats carregats de recursos literaris equiparables a qualsevol dels que un escriptor amb reputació i ofici és capaç d’utilitzar. Un d’ells, potser el que manté una tensió narrativa més llarga i intensa, és el que fa referència a uns fets que va presenciar davant de casa seva a Reus als set anys. El juliol del 1909, a les demarcacions provincials de Barcelona, Girona i Tarragona s’havia proclamat l’estat de guerra perquè a la capital catalana cremaven com torxes les esglésies i els convents.

Els carrers més importants de Reus, els ravals, el carrer de Monterols o la plaça de Prim, que eren dels pocs que tenien el terra amb llambordes, havien estat regats amb arena per tal que els cavalls poguessin carregar contra els obrers que s’afegissin a la protesta. Malgrat la prohibició materna, el Joan va baixar al carrer i va veure com dos obrers joves, amb brusa, pantalons i espardenyes, anaven cap al Camí de l’Aleixar. Allí es van trobar amb els soldats de cara, s’hi van enfrontar i uns i altres van disparar les seves armes, però els soldats eren més i sobretot anaven molt més ben armats. Aleshores, abans que els obrers retrocedissin i fugissin, un d’ells va deixar anar la frase “No es pot amb l’exèrcit”. La frase va repicar com si fos una campana cridant a somatent dins del cap de l’anarquista reusenc al llarg de tota la seva vida i a “El eco de los pasos” esdevindrà un dels motius de la seva existència. No la frase en sí sinó la seva superació. Poder amb l’exèrcit, aquesta és la qüestió.
Un mes abans dels esdeveniments que trasbalsaren el futur ministre de Justícia quan era infant, el jove Joan Peiró pronunciava un dels seus primers discursos -o almenys el seu primer discurs datat- en el marc d’una vaga a l’empresa Costa i Florit de Badalona, on treballava com a ajudant de vidrier, una vaga que la part obrera va guanyar totalment. I Salvador Seguí, el Noi del Sucre, segons explica el seu amic Viadiu, assumia que era llibertari lluitant pels carrers de Barcelona durant aquell juliol calorós, en una participació que l’obligaria a refugiar-se a Gualba, on treballarà com a pintor. I no eren els únics...

--------------------------------------------------------------------------------

Juliol de 1909: antimilitarisme i anticlericalisme

Si hem de parlar de dues causes que van portar a les jornades de juliol del 1909, aquestes són sense cap mena de dubte l’antimilitarisme i l’anticlericalisme. Un i altre poden semblar perfectament diferenciats –i ho són- però en la visió dels obrers de final del segle XIX i començament del XX no són res més que les dues cares d’una moneda que en tenia algunes més: la dominació que patien com a classe.

En allò concret, la connexió es mostra evident als ulls del proletariat sobretot durant el Règim de la Restauració, un moment en què l’acoblament entre església i l’Estat és total amb el suport explícit i concret de l’Estat a l’Església en el camp de l’ensenyament. Així, l’Església serà sempre vista com a part del Poder o, com a mínim, sempre al costat dels poderosos, amb una presència pública que explicitarà això i amb un interès evident en el control total de l’educació del país. El seu control damunt dels centres educatius serà total i alhora tindrà ben clar que les escoles laiques que els ateneus obrers i els centres republicans promouen són un objectiu a batre, una forma de trencar el seu monopoli educatiu que calia eliminar. En aquest context, s’entén l’odi fins i tot visceral que els capellans i les altes instàncies religioses expressaran davant la figura del pedagog Ferrer i Guàrdia i davant les seves propostes coeducadores i d’ensenyament laic explicitades en l’Escola Moderna.

Pel que fa a l’Exèrcit, per a les classes baixes quedava massa a prop el desastre colonial que havia suposat la pèrdua de les colònies de Cuba i Filipines en unes guerres en què ells havien estat “carn de canó” en la defensa d’uns interessos econòmics que no eren els seus malgrat s’anomenessin “nacionals”. El nou objectiu de les elits econòmiques espanyoles, en bona part constituïdes al voltant per burgesos principatins desitjosos de no perdre ni un mos en el repartiment colonial d’Àfrica esdevingut entre 1904 i 1912, va ser consolidar la part del pastís que havia correspost a Espanya en aquest repartiment. Aquesta porció del pastís s’havia definit en la conferència internacional d’Algesires del 1906. Les terres que corresponien a Espanya eren les que s’estenien pel nord de l’imperi marroquí i un dels més interessats en els nous negocis que suposaria la guerra era el marquès de Comillas, propietari de nombroses mines de ferro i de plom al Rif i de la Companyia Transatlántica, l’empresa que s’encarregaria del transport de tropes tal com ja havia fet en la passada Guerra de Cuba. La seva influència damunt del Govern de l’Estat, les seves excel·lents relacions amb l’Exèrcit i amb la jerarquia eclesiàstica, el convertien en un personatge central a l’hora de posar cara a un dels culpables de la guerra, a un dels interessats en la guerra, segurament per això la seva estàtua continua presidint el tram inferior de la Via Laietana de Barcelona, malgrat haver estat enderrocada en la revolució de 1936, restaurada el 1939 pels feixistes i mantinguda fins a avui pels demòcrates del PSC, ICV i ERC.

L’empresa colonial espanyola necessitava burgesia “emprenedora” per dir-ho en termes actuals, i en tenia, i un exèrcit sense manies que mantingués l’ordre necessari per a l’explotació. I l’exèrcit necessitava espanyol era un exèrcit format per un cos d’oficials immens, desproporcionat, en què la guerra es veia com la possibilitat de pujar de grau per serveis prestats. Alhora l’exèrcit necessitava tropa, és a dir més carn de canó. El 1906, l’Exèrcit tenia 497 generals i prop de 18.000 oficials, la majoria sense responsabilitats definides. La guerra, doncs, es veia com una oportunitat d’escalar en la jerarquia militar alhora que suposava una forma clara d’expansió del domini espanyol i de revàlida després de les pèrdues de les colònies d’ultramar.

--------------------------------------------------------------------------------

Juliol de 1909: de la vaga general a la revolta popular (1)
El 9 de juliol, un atac dels resistents marroquins contra el ferrocarril de la Sociedad Norteafricana va ocasionar la mort de diversos treballadors. La repressió posterior va encendre el foc d’una veritable guerra al nord d’Àfrica per a la qual l’Exèrcit espanyol no estava prou preparat ni ho arribaria a estar mai.

El govern de Maura va anunciar, l’11 de juliol, la mobilització de 20.000 reservistes per a un servei obligatori i actiu al Marroc. Tothom sabia ben clar què volia dir allò per a les classes populars. El mateix dia 11, començaren les protestes i augmentaren d’intensitat a mesura que arribaven notícies i rumors sobre les derrotes que patia l’exèrcit espanyol en la campanya colonial.

La premsa republicana, tant el catalanista d’esquerres d’“El Poble Català” que dirigia Antoni Rovira i Virgili com la lerrouxista d’“El Progreso” feia dies que s’havien pronunciat clarament en contra de noves aventures colonials i en contra de l’enviament de tropes al Marroc. No era estranya la seva posició ja que tot el moviment republicà, anarquista i part del catalanista (cal recordar que la Lliga Regionalista no segueix aquest camí) eren radicalment antimilitaristes. En aquest cas, però, també cal tenir en compte l’actitud dels socialistes del PSOE que s’oposaven al colonialisme espanyol i per tant a la guerra al Marroc sense posar en dubte l’exèrcit que l’havia de portar a terme.

Diumenge 18 de juliol, enmig d’aquest clima de “No a la guerra”, un batalló de reservistes va recórrer Barcelona camí del port per embarcar cap a Àfrica. Una multitud s’havia congregat al Port i allí unes dames de l’aristocràcia van fer la seva bona obra del dia repartint entre els soldats medalles, escapularis i tabac. La burla que aquesta imatge suposava va escalfar els ànims dels congregats i es van produir els primers aldarulls. Josep Comaposada explica a l’opuscle “La Revolución de Barcelona” la indignació dels soldats, en veure les “empingorotadas señoras que repartían escapularios y otras baratijas a los muchachos, no pocos de los cuales los echaron al agua desde la cubierta del mismo vapor que había de conducirlos a Melilla”.

--------------------------------------------------------------------------------

Juliol de 1909: de la vaga general a la revolta popular (2)

La nit del 18 al 19 de juliol, els rifenys van produir noves baixes a l’Exèrcit d’ocupació. La revolta ja no era només això sinó que havia esdevingut una autèntica guerra oberta. Les notícies sobre prop de tres-centes baixes van arribar a la península el dimarts dia 20 i com a conseqüència a Madrid es van produir violents xocs entre manifestants i policia.

Dimecres dia 21, a Terrassa, sis mil obrers es van reunir en un míting-assemblea contra la guerra organitzat per socialistes i anarquistes i en el qual ja es barrejava l’antimilitarisme amb l’anticlericalisme. Els obrers que hi van prendre la paraula es van pronunciar “contra el envío a la guerra de ciudadanos útiles a la producción, en general, indiferentes al triunfo de la cruz sobre la media luna, cuando se podían formar regimientos de curas y de frailes que, además de estar directamente interesados en el éxito de la religión católica, no tienen familia, ni hogar, ni son de utilidad alguna al país”.

El 22 de juliol, el governador civil de Barcelona, Ángel Ossorio y Gallardo prohibeix les manifestacions i incomunica Barcelona amb Madrid. El ministre de Governació, Juan de la Cierva, prohibeix els mítings i les manifestacions, alhora que ordena que es detingui tot aquell que protesti públicament.

El dia 23, Solidaritat Obrera anuncia que declararà la vaga general contra la guerra el dilluns 26 de juliol. Malgrat l’anunci, la central obrera i llibertària no assumirà la direcció del moviment.

Cal tenir en compte que en aquell moment, a partir d’una llei aprovada el 1855, es podia estar exempt del servei militar a partir del pagament d’una indemnització de 1.500 pessetes de l’època. Si es pagaven, una altra persona ocupava la plaça del soldat cridat a quintes. Les 1.500 pessetes suposaven un salari complet d’un obrer de l’època, pel que anar a morir a la guerra esdevenia una qüestió de classe.

--------------------------------------------------------------------------------

Juliol de 1909: uns articles d'aquells tan bons...

Aquestes setmanes tot en va ple i més que hi anirà d'aquí a dos dies. Ja ho sabeu, tothom fins i tot l'analfabet del Sostres en parlaran. Per això, us vull recomanar uns articles dels que m'han agradat més entre els que he llegit darrerament sobre el tema. Tres són del Xavier Diez, que podeu llegir al seu bloc: un és "Una tragèdia catalana", publicat a la "Directa"; un altre "Una tragèdia no tan llunyana", publicat a "El Punt"; i, sobretot, "Centenari", amb la seva pròpia recomanació d'un altre article, en aquest cas d'Antoni Puigverd.

L'altre és del Llorenç Capellà, un dels articulistes imprescindibles d'aquest país, publicat avui mateix al "Diari de Balears" amb el títol de "Cent anys són un segle".

Afegiu-hi els que vosaltres hagueu trobat i així tots n'aprendrem més.

de KAOSENLARED.

dimecres, 15 de juliol del 2009

QUE ENTENEM PER INTERNACIONALISME?

Què entenem per internacionalisme?
Crónica de la xerrada organitzada a l’Ateneu Rebel

dimecres 15 de juliol de 2009

El passat 30 de juny va tenir lloc a l’Ateneu Rebel de Poble Sec una xerrada-debat organitzada per Maulets i Revolta Global-Esquerra anticapitalista sota el títol “¿Què entenem per internacionalisme?”.

No fa gaire, el pensador marxista Terry Eagleton plantejava una paradoxa que travessa moltes de les lluites anticapitalistes dels últims temps. Eagleton partia del lema del manifest comunista “treballadors del món, uniu-vos!” per senyalar que en aquest lema es conjugaven dues idees que cada cop estan més separades: el internacionalisme i la solidaritat.

A continuació, Eagleton explicava que en l’actualitat el internacionalisme ha esdevingut una característica pròpia del capitalisme mentre que les solidaritats que s’oposen al capitalisme son en la majoria dels casos locals.

La voluntat d’intentar donar respostes a aquesta “paradoxa” (la convicció de que el capitalisme nomes pot ser enderrocat des de àmbits organitzatius o perspectives de lluita internacionals i la constatació de que aquests àmbits o lluites son en l’actualitat molt febles o parcials) és la que va motivar a Revolta Global i Maulets ha organitzar un debat on (en un context de crisis internacional del capitalisme) poguéssim intercanviar experiències i estratègies que tornin a posar sobre la taula la necessitat d’una perspectiva internacionalista en les lluites anticapitalistes.

Per fer això vam comptar amb la presència de Nícola Duran, responsable de relacions internacionals de Maulets i Lluís Rabell militant de Revolta Global Esquerra Anticapitalista. Després de la xerrada es va obrir un interessant debat on vam poder contrastar les coincidències i les diferencies davant un mateix objectiu que ens uneix: acabar d’una vegada per totes amb la barbàrie capitalista. Com deia una gran revolucionaria internacionalista ara fa 90 anys assassinada per els enterradors de la Internacional: socialisme o barbàrie!!

dimarts, 14 de juliol del 2009

NOU DISC DE "LA PEGATINA"

El Nuevo disco de La Pegatina sigue incorporando las melodías frescas, juganeras y bailables que los han llevado a ser un punto de atención constante dentro del panorama musical mestizo y rumbero catalán y estatal. Siguen siendo aquél diamante bruto que apareció en 2007, pero con las ideas más claras que la resta de grupos de la escena, una experiencia fruto de la autogestión que siguen llevando a cabo. Si hay alguna cosa que saben que tienen que seguir haciendo, es tener el control de su aventura y seguir siendo accesibles al público. Un factor sorpresa que no esperaban ha sido el hecho que, sin buscarlo, han conseguido que exista un público joven que ha crecido con su música y que ha aprendido el que era la rumba a través de La Pegatina.

Descárgate el disco

WWW.LOQUESOMOS.ORG

dissabte, 11 de juliol del 2009

Honduras...

dimecres, 8 de juliol del 2009

ACOLLIDA D'INFANTS SAHARAUIS

PARLAMENT DE CATALUNYA ( ESTHER VIVAS)

Finalmente, se ha consumado. Hoy, el Parlamento de Catalunya, por acuerdo de PSC, CIU y PP ha rechazado la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) sobre trasngénicos impulsada por la campaña Som lo Que Sembrem. La ILP contra los transgénicos exigía la prohibición del cultivo de Organismos Genéticamente Modificados (OGM) en suelo agrícola, el etiquetado de los alimentos transgénicos, una moratoria al desarrollo de OGM y la investigación independiente de sus efectos sanitarios y ambientales. La ILP era un paso más del movimiento contra los transgénicos que desde hace años ha venido confrontándose a los intereses de las grandes empresas del sector y sufriendo la indiferencia, cuando no la criminalización directa, de la administración, las instituciones y los partidos gobernantes.
De nada ha servido que 106.000 personas, más del doble de las legalmente necesarias, hayan apoyado la iniciativa. De nada han servido las movilizaciones de estos últimos días, como la manifestación del pasado 28 de junio en Barcelona o la huelga de hambre impulsado por seis miembros de Som lo que Sembrem, instalados a escasos 50 metros del Parlament. Los intereses empresariales se han impuesto, una vez más, por encima de los intereses populares. PSC, CIU y PP han demostrado, de nuevo, su complicidad y vínculos con el mundo empresial y con el poderoso sector de los “agronegocios” y de la industria agroalimentaria. No hace falta olvidar que Catalunya es uno de los territorios de la Unión Europea donde se cultivan más transgénicos. ERC e ICV, si bien han apoyado formalmente a la ILP, han optado por la posición cómoda de mirar para otro lado frente a la política del PSC, obviando que son socios de su gobierno, y han guardado un triste silencio cómplice durante todo el proceso. Desmarcarse hoy del PSC, cuando este pacta con CIU y PP, y seguir gobernando como si nada el día siguiente, no es creíble. Por omisión, ERC e ICV tienen también una gran responsabilidad en el bloqueo de la ILP. De nuevo, los límites de la izquierda de gestión quedan expuestos a los ojos de todo el mundo.El Parlamento ha dado la espalda, una vez más (y, francamente, ¡ya estamos acostumbrados!) a los movimientos populares. Pero esto no podrá parar, y no ha de parar, a un movimiento que ha conseguido poner encima de la mesa el debate sobre los transgénicos, sensibilizar a miles de ciudadanos y ciudadanas de Catalunya y organizar un amplia campaña en contra de la industria de los agronegocios. Iniciativas como la impulsada por Som lo que Sembrem son necesarias para crear red y para organizar los movimientos desde abajo y debemos de seguir trabajando para su fortalecimiento, buscando también las confluencias entre las diferentes experiencias y campañas que se oponen a las políticas pro-empresariales, en un momento dónde la crisis ecológica, energética, económica y social contemporánea, pide respuestas globales y un cambio de paradigma.Hoy más que nunca seguimos revindicando una Catalunya libre de transgénicos. Transgénicos fuera. Ni aquí ni en ninguna parte!Más artículos de la autora
ComentariosSort by Date Rating Last Activity-->
Nombre * Código ChronoComments by Joomla Professional Solutions
Enviar comentario

<>

Próximo >