LA SETMANA TRAGICA

Juliol de 1909: tràgica la setmana?

Què va passar a Barcelona ara fa cent anys? Què va abocar les masses de gent a cremar escoles religioses, esglésies i convents? Va ser l’anomenada Setmana Tràgica una revolta contra l’església? Una revolució? Una crema de convents per part de barcelonins embogits? Els “multitudinaris assassinats de capellans” van ser la causa d’aquest adjectiu aplicat a aquella setmana de juliol? Què va fer Ferrer i Guàrdia per merèixer la mort?

(Les imatges que acompanyaran els textos formen part de l'exposició virtual "Setmana Tràgica. Crònica documental" ressenyada en l'anterior apunt)


Quan jo era petit, un dels llibres que corria per casa portava per títol “Historia de España del siglo XX” de l’Editorial Vergara en edició especial pel Dia del Llibre per als clients de la Caja de Ahorros Provincial de Tarragona. En una de les imatges que més mirava i remirava, la ciutat de Barcelona, en blanc i negre, cremava pels quatre costats i jo no n’entenia els motius. No vaig veure “La ciutat cremada” d’Antoni Ribas que van fer a Marçà aquells mateixos anys però sabia que ma padrina l’havia anat a veure. A l’institut ens en van parlar a l’assignatura d’Història i alguna cosa més havia llegit, però poques i malament. Ara que fa cent anys d’allò, finalment he sabut què va passar més o menys i, com sempre que remenes en la història d’aquest país, m’he quedat molt sorprès. Sense ànims de ser exhaustiu i tenint en compte que no sóc historiador professional, les entrades d’aquest bloc que recolliré diàriament amb el títol de “1909: tràgica la setmana?” aniran seguint els fets dia a dia amb alguns articles i referències complementaris. Això és, més o menys, el que n’he tret d’aquest munt de llibres i revistes que omplen encara ara la taula del menjador.


--------------------------------------------------------------------------------
Juliol de 1909: amb l'Exèrcit encara no es podia...


A “El eco de los pasos”, Joan Garcia Oliver explica la seva conscienciació com a obrer i la seva construcció ideològica com a anarquista a través de diversos relats carregats de recursos literaris equiparables a qualsevol dels que un escriptor amb reputació i ofici és capaç d’utilitzar. Un d’ells, potser el que manté una tensió narrativa més llarga i intensa, és el que fa referència a uns fets que va presenciar davant de casa seva a Reus als set anys. El juliol del 1909, a les demarcacions provincials de Barcelona, Girona i Tarragona s’havia proclamat l’estat de guerra perquè a la capital catalana cremaven com torxes les esglésies i els convents.

Els carrers més importants de Reus, els ravals, el carrer de Monterols o la plaça de Prim, que eren dels pocs que tenien el terra amb llambordes, havien estat regats amb arena per tal que els cavalls poguessin carregar contra els obrers que s’afegissin a la protesta. Malgrat la prohibició materna, el Joan va baixar al carrer i va veure com dos obrers joves, amb brusa, pantalons i espardenyes, anaven cap al Camí de l’Aleixar. Allí es van trobar amb els soldats de cara, s’hi van enfrontar i uns i altres van disparar les seves armes, però els soldats eren més i sobretot anaven molt més ben armats. Aleshores, abans que els obrers retrocedissin i fugissin, un d’ells va deixar anar la frase “No es pot amb l’exèrcit”. La frase va repicar com si fos una campana cridant a somatent dins del cap de l’anarquista reusenc al llarg de tota la seva vida i a “El eco de los pasos” esdevindrà un dels motius de la seva existència. No la frase en sí sinó la seva superació. Poder amb l’exèrcit, aquesta és la qüestió.
Un mes abans dels esdeveniments que trasbalsaren el futur ministre de Justícia quan era infant, el jove Joan Peiró pronunciava un dels seus primers discursos -o almenys el seu primer discurs datat- en el marc d’una vaga a l’empresa Costa i Florit de Badalona, on treballava com a ajudant de vidrier, una vaga que la part obrera va guanyar totalment. I Salvador Seguí, el Noi del Sucre, segons explica el seu amic Viadiu, assumia que era llibertari lluitant pels carrers de Barcelona durant aquell juliol calorós, en una participació que l’obligaria a refugiar-se a Gualba, on treballarà com a pintor. I no eren els únics...


--------------------------------------------------------------------------------

Juliol de 1909: antimilitarisme i anticlericalisme

Si hem de parlar de dues causes que van portar a les jornades de juliol del 1909, aquestes són sense cap mena de dubte l’antimilitarisme i l’anticlericalisme. Un i altre poden semblar perfectament diferenciats –i ho són- però en la visió dels obrers de final del segle XIX i començament del XX no són res més que les dues cares d’una moneda que en tenia algunes més: la dominació que patien com a classe.

En allò concret, la connexió es mostra evident als ulls del proletariat sobretot durant el Règim de la Restauració, un moment en què l’acoblament entre església i l’Estat és total amb el suport explícit i concret de l’Estat a l’Església en el camp de l’ensenyament. Així, l’Església serà sempre vista com a part del Poder o, com a mínim, sempre al costat dels poderosos, amb una presència pública que explicitarà això i amb un interès evident en el control total de l’educació del país. El seu control damunt dels centres educatius serà total i alhora tindrà ben clar que les escoles laiques que els ateneus obrers i els centres republicans promouen són un objectiu a batre, una forma de trencar el seu monopoli educatiu que calia eliminar. En aquest context, s’entén l’odi fins i tot visceral que els capellans i les altes instàncies religioses expressaran davant la figura del pedagog Ferrer i Guàrdia i davant les seves propostes coeducadores i d’ensenyament laic explicitades en l’Escola Moderna.

Pel que fa a l’Exèrcit, per a les classes baixes quedava massa a prop el desastre colonial que havia suposat la pèrdua de les colònies de Cuba i Filipines en unes guerres en què ells havien estat “carn de canó” en la defensa d’uns interessos econòmics que no eren els seus malgrat s’anomenessin “nacionals”. El nou objectiu de les elits econòmiques espanyoles, en bona part constituïdes al voltant per burgesos principatins desitjosos de no perdre ni un mos en el repartiment colonial d’Àfrica esdevingut entre 1904 i 1912, va ser consolidar la part del pastís que havia correspost a Espanya en aquest repartiment. Aquesta porció del pastís s’havia definit en la conferència internacional d’Algesires del 1906. Les terres que corresponien a Espanya eren les que s’estenien pel nord de l’imperi marroquí i un dels més interessats en els nous negocis que suposaria la guerra era el marquès de Comillas, propietari de nombroses mines de ferro i de plom al Rif i de la Companyia Transatlántica, l’empresa que s’encarregaria del transport de tropes tal com ja havia fet en la passada Guerra de Cuba. La seva influència damunt del Govern de l’Estat, les seves excel·lents relacions amb l’Exèrcit i amb la jerarquia eclesiàstica, el convertien en un personatge central a l’hora de posar cara a un dels culpables de la guerra, a un dels interessats en la guerra, segurament per això la seva estàtua continua presidint el tram inferior de la Via Laietana de Barcelona, malgrat haver estat enderrocada en la revolució de 1936, restaurada el 1939 pels feixistes i mantinguda fins a avui pels demòcrates del PSC, ICV i ERC.

L’empresa colonial espanyola necessitava burgesia “emprenedora” per dir-ho en termes actuals, i en tenia, i un exèrcit sense manies que mantingués l’ordre necessari per a l’explotació. I l’exèrcit necessitava espanyol era un exèrcit format per un cos d’oficials immens, desproporcionat, en què la guerra es veia com la possibilitat de pujar de grau per serveis prestats. Alhora l’exèrcit necessitava tropa, és a dir més carn de canó. El 1906, l’Exèrcit tenia 497 generals i prop de 18.000 oficials, la majoria sense responsabilitats definides. La guerra, doncs, es veia com una oportunitat d’escalar en la jerarquia militar alhora que suposava una forma clara d’expansió del domini espanyol i de revàlida després de les pèrdues de les colònies d’ultramar.


--------------------------------------------------------------------------------

Juliol de 1909: de la vaga general a la revolta popular (1)
El 9 de juliol, un atac dels resistents marroquins contra el ferrocarril de la Sociedad Norteafricana va ocasionar la mort de diversos treballadors. La repressió posterior va encendre el foc d’una veritable guerra al nord d’Àfrica per a la qual l’Exèrcit espanyol no estava prou preparat ni ho arribaria a estar mai.

El govern de Maura va anunciar, l’11 de juliol, la mobilització de 20.000 reservistes per a un servei obligatori i actiu al Marroc. Tothom sabia ben clar què volia dir allò per a les classes populars. El mateix dia 11, començaren les protestes i augmentaren d’intensitat a mesura que arribaven notícies i rumors sobre les derrotes que patia l’exèrcit espanyol en la campanya colonial.

La premsa republicana, tant el catalanista d’esquerres d’“El Poble Català” que dirigia Antoni Rovira i Virgili com la lerrouxista d’“El Progreso” feia dies que s’havien pronunciat clarament en contra de noves aventures colonials i en contra de l’enviament de tropes al Marroc. No era estranya la seva posició ja que tot el moviment republicà, anarquista i part del catalanista (cal recordar que la Lliga Regionalista no segueix aquest camí) eren radicalment antimilitaristes. En aquest cas, però, també cal tenir en compte l’actitud dels socialistes del PSOE que s’oposaven al colonialisme espanyol i per tant a la guerra al Marroc sense posar en dubte l’exèrcit que l’havia de portar a terme.

Diumenge 18 de juliol, enmig d’aquest clima de “No a la guerra”, un batalló de reservistes va recórrer Barcelona camí del port per embarcar cap a Àfrica. Una multitud s’havia congregat al Port i allí unes dames de l’aristocràcia van fer la seva bona obra del dia repartint entre els soldats medalles, escapularis i tabac. La burla que aquesta imatge suposava va escalfar els ànims dels congregats i es van produir els primers aldarulls. Josep Comaposada explica a l’opuscle “La Revolución de Barcelona” la indignació dels soldats, en veure les “empingorotadas señoras que repartían escapularios y otras baratijas a los muchachos, no pocos de los cuales los echaron al agua desde la cubierta del mismo vapor que había de conducirlos a Melilla”.


--------------------------------------------------------------------------------

Juliol de 1909: de la vaga general a la revolta popular (2)

La nit del 18 al 19 de juliol, els rifenys van produir noves baixes a l’Exèrcit d’ocupació. La revolta ja no era només això sinó que havia esdevingut una autèntica guerra oberta. Les notícies sobre prop de tres-centes baixes van arribar a la península el dimarts dia 20 i com a conseqüència a Madrid es van produir violents xocs entre manifestants i policia.

Dimecres dia 21, a Terrassa, sis mil obrers es van reunir en un míting-assemblea contra la guerra organitzat per socialistes i anarquistes i en el qual ja es barrejava l’antimilitarisme amb l’anticlericalisme. Els obrers que hi van prendre la paraula es van pronunciar “contra el envío a la guerra de ciudadanos útiles a la producción, en general, indiferentes al triunfo de la cruz sobre la media luna, cuando se podían formar regimientos de curas y de frailes que, además de estar directamente interesados en el éxito de la religión católica, no tienen familia, ni hogar, ni son de utilidad alguna al país”.

El 22 de juliol, el governador civil de Barcelona, Ángel Ossorio y Gallardo prohibeix les manifestacions i incomunica Barcelona amb Madrid. El ministre de Governació, Juan de la Cierva, prohibeix els mítings i les manifestacions, alhora que ordena que es detingui tot aquell que protesti públicament.

El dia 23, Solidaritat Obrera anuncia que declararà la vaga general contra la guerra el dilluns 26 de juliol. Malgrat l’anunci, la central obrera i llibertària no assumirà la direcció del moviment.

Cal tenir en compte que en aquell moment, a partir d’una llei aprovada el 1855, es podia estar exempt del servei militar a partir del pagament d’una indemnització de 1.500 pessetes de l’època. Si es pagaven, una altra persona ocupava la plaça del soldat cridat a quintes. Les 1.500 pessetes suposaven un salari complet d’un obrer de l’època, pel que anar a morir a la guerra esdevenia una qüestió de classe.


--------------------------------------------------------------------------------

Juliol de 1909: uns articles d'aquells tan bons...


Aquestes setmanes tot en va ple i més que hi anirà d'aquí a dos dies. Ja ho sabeu, tothom fins i tot l'analfabet del Sostres en parlaran. Per això, us vull recomanar uns articles dels que m'han agradat més entre els que he llegit darrerament sobre el tema. Tres són del Xavier Diez, que podeu llegir al seu bloc: un és "Una tragèdia catalana", publicat a la "Directa"; un altre "Una tragèdia no tan llunyana", publicat a "El Punt"; i, sobretot, "Centenari", amb la seva pròpia recomanació d'un altre article, en aquest cas d'Antoni Puigverd.

L'altre és del Llorenç Capellà, un dels articulistes imprescindibles d'aquest país, publicat avui mateix al "Diari de Balears" amb el títol de "Cent anys són un segle".

Afegiu-hi els que vosaltres hagueu trobat i així tots n'aprendrem més.

de KAOSENLARED.