Les mobilitzacions desencadenades a l’Iran després de la reelecció de Mahmoud Ahmadinejad en la primera volta de les eleccions presidencials van cobrant cada dia més força a Teheran i a d’altres ciutats. Es tracta de la major crisi política en aquest país des de la instauració de la República islàmica el 1979. El que va començar com una protesta impulsada sobretot per la classe mitja de la capital sembla estendre’s per tot el país i també entre sectors populars. La joventut i les dones estan tenint una forta presència en aquest moviment de protesta. Han començat també els primers moviments vaguístics. Els treballadors d’Iran Khodro, el primer constructor d’automòbils del país, han entrat en vaga, unint les revindicaciones polítiques democràtiques amb la defensa del dret a la vaga i a augments salarials.
La repressió extremadament violenta que s’abat sobre les i els manifestants mostren el caràcter reaccionari del règim iranià i de la presidència d’Ahmadinejad. També, els actuals esdeveniments expressen tant la profunditat de la crisi existent al sí de la casta dirigent polític-religiosa - els quatre candidats van ser seleccionats pel poder establert per a participar en la campanya presidencial-, com les divisions existents entre les elits dirigents.
Avui és necessària la nostra solidaritat cap als i les que manifesten pública i valentament la seva oposició al règim i rebutgen el frau electoral. Denunciem la repressió que colpeja als i les manifestants i exigim l’alliberament dels detinguts i les detingudes.
No es tracta d’haver de triar entri Ahmadinejad i Musaví sinó de donar suport els objectius democràtics de les protestes populars en contra del règim. Ahmadinejad, el candidat de la fracció més conservadora de l’elit dirigent i que té el suport de la màxima autoritat religiosa del país, el Guia Suprem Ali Khamenei, té importants suports entre els sectors populars, a causa de la seva retòrica populista i la seva política assistencial que permet sobreviure a milions de persones empobrides, mentre que Musaví, té més suports entre les classes mitges, pel què sembla per proposar una política més favorable a les llibertats polítiques, però també a la “liberalització” econòmica, i de les dones, perquè la seva política sembla més aperturista respecte als seus drets. Musaví va ser el primer ministre de la República islàmica entre 1981 i 1989, quan milers d’opositors van ser durament reprimits pel règim. Les diferències entre ambdós candidats tenen a veure amb els diferents interessos i estratègies de les diferents fraccions de les elits dirigents enfront del futur del règim i les dificultats econòmiques.
La denúncia de la repressió a les protestes populars i del règim iranià no ha de confondre’s, no obstant això, amb el suport a la hipocresia de les potències occidentals, sempre disposades a defensar la “llibertat i la democràtica” enfront de règims enemics i a justificar els crims i la repressió de governs “aliats”, com el de l’Estat d’Israel. És necessari denunciar la política imperialista d’Estats Units i del món occidental cap a tota la regió d’Orient Mitjà i la seva doble moral a l’hora de jutjar als seus governs, així com denunciar també qualsevol intent d’ingerència i de manipulació de les protestes per a desestabilitzar Iran amb fins imperialistes.
Es tracta de donar suport a les mobilitzacions populars democràtiques en contra del règim, denunciar la repressió i organitzar la solidaritat internacionalista, des de la independència respecte a les potències i governs occidentals i des de la denúncia de la seva política imperialista en la regió.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada