LA "DEMOCRACIA" DELS BOMBARDEIGS REGNA A L'AFGANISTAN. OTAN NO. TROPES FORA !!!

Declaració de Revolta Global-Esquerra Anticapitalista

dilluns 14 de setembre de 2009



Iraq missió de guerra, Afganistan missió de pau?

Obama va arribar a la Casa Blanca amb un programa semblant al que va propulsar Zapatero a la Moncloa el 2004: no a les "guerres il•legals" (l’Iraq), sí a les "guerres justes" (l’Afganistan). La primera era una aventura "unilateral" de Bush que, en paraules d’Obama, era una distracció injustificable en la "guerra global contra el terrorisme", l’epicentre de la qual situa a l’Afganistan. Sota la nova Administració nord-americana, l’Afganistan havia de convertir-se en una croada "multilateral" per la pau i la democràcia, en la qual es recompondrien, al fraternal marc de l’OTAN i amb la benedicció de l’ONU, les malparades relacions de la "comunitat internacional" ocasionades pels mandats de Bush júnior.

Estratègia Obama

Per a Obama, com per a Zapatero, la retirada ordenada de l’Iraq constituïa una potent font de legitimació per iniciar el seu mandat. A hores d’ara coneixem la naturalesa del seu "imperialisme amb rostre humà".

Obama pretén combinar la continuïtat del desplegament militar (ha augmentat en 30.000 soldats el contingent nord-americà en els últims mesos) amb una ofensiva diplomàtica per associar a la major quantitat de països. Als 450 militars aportats per l’Estat espanyol per apuntalar la grotesca farsa electoral de la setmana passada, Zapatero ha decidit afegir 200 militars més, davant de l’evidència que les tropes espanyoles viuen en un "estat de màxima alerta" (no molt propi d’una missió de pau...) davant dels atacs talibans... Així doncs, la dotació espanyola assolirà els 1.000 soldats.

Però els plans d’Obama per "pacificar" l’Afganistan inclouen una creixent intervenció directa al Pakistan, així com una major pressió sobre la cúpula militar d’aquest país per comprometre-la en el combat antitalibà als territoris fronterers. Aquesta nova fugida cap a endavant -molt semblant a la que va protagonitzar Nixon en estendre a Cambodja la Guerra del Vietnam- pot tenir repercussions gravíssimes i portar aquest país de 175 milions d’habitants (i que posseeix la bomba atòmica) al caire de la guerra civil. Tot sembla indicar que, si les autoritats pakistaneses no ordenen a l’exèrcit combatre els nord-americans que penetrin a terra pakistanès, serà gairebé impossible evitar que aquest es fracturi (com ja succeeix en bona mesura amb la intel•ligència militar, fortament infiltrada pels fonamentalistes, com va evidenciar l’espectacular assassinat de Benazir Bhutto el desembre de 2007). Aquesta crisi interna pakistanesa, i el consegüent perill de descomposició, s’ha aguditzat greument arran dels combats entre exèrcit i milícies talibans que van tenir lloc a la Vall de Swat aquesta passada primavera.

Creixent inestabilitat... nerviosisme a l’OTAN

La multiplicació dels atacs de l’insurgencia en ocasió de la grotesca farsa electoral celebrada aquests dies i la creixent brutalitat dels atacs de l’OTAN, simbolitzada per la matança de 95 civils en el bombardeig alemany de la setmana passada, inauguren una nova fase de turbulències. Gairebé vuit anys després de la caiguda del règim talibà, el 2001, i de la posada en marxa d’una difícil "reconstrucció", la incertesa sobre l’avenir del país és més gran que mai. El creixent nerviosisme de l’administració d’Obama i de l’Estat Major de l’OTAN es deu fonamentalment al fet que Hamid Karzai ha iniciat el 2008 un gir "nacionalista" que busca oposar un contrapès a la influència de Washington i, més enllà, a la de Londres, les ingerències més subtils del qual -i el seu passat colonial- resulten creixentment incòmodes. Tres potències regionals es volen aprofitar de l’espai que s’obre: Rússia, Iran i Xina.

Geopolítica i arrels del conflicte: de la Guerra Freda a la guerra contra el terrorisme.

Washington i Islamabad (capital del Pakistan) van impulsar el desenvolupament de moviments islamistes per combatre durant els anys 80 als soviètics i al règim laic de Kabul (capital de l’Afganistan). Els ahir "lluitadors de la llibertat" finançats per la CIA en la seva croada antisoviètica es van tornar contra els seus amos quan, després de la caiguda del Mur de Berlín, van deixar de rebre el finançament d’aquella de la qual havien gaudit per part de l’imperialisme yanqui i de la monarquia feudal saudita (principal aliat dels Estats Units a la regió des de la Segona Guerra Mundial). Després dels atemptats d’Al Qaeda (una xarxa de combatents fundamentalistes afavorida en els seus orígens per la CIA) de l’11 de setembre, el govern nord-americà no va tenir objecció en declarar la guerra als seus vells aliats. Tanmateix, no va ser tan fàcil imposar aquest viratge al règim pakistanès, fortament compromès en el suport als talibans. El Pakistan sempre ha tingut interès en aconseguir un règim afecte a l’Afganistan i a debilitar a l’URSS, l’antany principal aliat del seu gran enemic: l’Índia.
Avui, la brutalitat de la guerra d’ocupació en curs liderada pels Estats Units, una guerra "que no pot guanyar-se” (com ja admet el propi alt comandament nord-americà), i la generalització de l’antiamericanisme a la zona estan permetent una creixent concurrència d’interessos de les diferents potències regionals.

Rússia és una potència d’Àsia central amb creixents pretensions d’influència en la zona i que ha après la lliçó sengons la qual mantenir un perfil baix i evitar aventures militars és més eficaç per consolidar els seus interessos geopolítics a llarg termini. Sembla que Karzai té intenció d’adquirir armament rus, mentre que l’OTAN necessita col•laboració russa per obrir línies d’aprovisionament al nord de l’Afganistan que evitin els sabotatges que sofreixen al nord del Pakistan.

Recolzant-se en la minoria xiïta del país (tradicionalment perseguida pels talibans sunites), l’Iran també està prenent posicions a l’Afganistan després d’haver conquerit una considerable influència en l’Iraq. Iran farà tot el que estigui a la seva mà per debilitar la presència militar nord-americana a la regió, percebuda com una amenaça directa.

Finalment, la Xina té dos grans objectius a l’hora d’estendre la seva influència en Àsia central: a) controlar els focus islamistes susceptibles de desestabilitzar les seves pròpies regions frontereres, en particular la província de Xinjiang, poblada majoritàriament per Uigurs musulmans. b) explotar els recursos naturals de la zona. De moment, aquesta política està donant els seus fruits: han obtingut la concessió per explotar la mina d’Aynak, la segona reserva mundial de coure.

Zapatero recolza una guerra colonial

Després de vuit anys de guerra, l’Afganistan és un caos total on regna el terror, la corrupció, les màfies i el nepotisme. La camarilla mafiosa en el poder negocia amb fraccions talibanes per perpetuar-se, a canvi d’imposar noves brutalitats a les dones afganeses. El silenci de la Secretària d’Estat nord-americana, Hillary Clinton, al respecte de les noves violacions dels drets de les dones és estrepitós. Aquesta és la "democràcia" que diu defensar Zapatero quan acaba d’aprovar l’enviament de 200 soldats més a la guerra. Parlem clar: aquesta és una guerra de rapinya "multilateral" per un repartiment més just del botí de la Guerra Freda que el que permetia Bush als seus clients europeus a l’Iraq. Ni més, ni menys.

Per això, des de Revolta global-Esquerra Anticapitalista creiem que hem de contribuir decididament a destapar aquesta farsa sanguinària i tornar a aixecar una agenda de mobilitzacions unitàries contra la guerra i la tramesa de tropes a l’Afganistan i per la retirada immediata i sense condicions del contingent espanyol.

Cal reforçar campanyes com Aturem la Guerra i els seus esforços per denunciar la guerra d’Afganistan i els conflictes a la regió. Els intents de criminalitzar Aturem la Guerra arran del just boicot a la cantant Noa durant la diada de l’11S han de ser condemnats i, ara més que mai, hem de bastir un moviment anti-guerra fort a Catalunya i a l’Estat espanyol i exigir la retirada de totes les tropes de l’Afganistan.

OTAN, no tropes fora!