TARRAKO LLIBERTARIA
dimecres, 29 de juliol del 2009
STOP A LA RADIOACTIVITAT...
Es disparen els nivells de radioactivitat a l’entorn de la central nuclear Vandellòs II i continuen les incidències
dimecres 29 de juliol de 2009
Per Apaguem les nuclears [1]
Es disparen els nivells de radioactivitat a l’entorn de la central nuclear Vandellòs II, mentre les tres centrals nuclears instal·lades a Catalunya continuen amb la lacra de les incidències, i ja n’acumulen el 66’7% del total d’aquest any 2009.
Segons l’apartat Valores ambientales del web del Consejo de Seguridad Nuclear (CSN), on s’informa de la Taxa de dosi gamma mitja diària i mensual (µSv/h) de totes les estacions que integren la Xarxa d’Estacions Automàtiques (REA en les sigles en castellà), es pot comprovar com els passats dies 23 i 24 de juliol de 2009, a l’estació de mesura situada a l’Almadrava (municipi de Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant), es va detectar una Taxa de dosi gamma mitja diària (µSv/h) de 0,18, sent molt superior a la mitjana diària normal, situada en 0,11. (Veure la taula a l’Annex I al final del present comunicat).
Aquest increment tan anormal, no s’havia produït ni en els pitjors episodis de contaminació radioactiva derivats de la fuita de la CN Ascó I, de finals del mes de novembre de 2007, quan l’estació de l’Almadrava va detectar increments anormals, mesurant valors d’entre 0,12 i 0,13 entre els dies 14 i 17 de desembre de 2007, en un episodi de vents de component NO que van dispersar la contaminació radioactiva de la CN Ascó I per tot el territori del sud de la demarcació de Tarragona, arribant a l’estació de l’Almadrava, tal i com confirmà un estudi realitzat per la Universitat Politècnica de Catalunya a petició del CSN i que es va lliurar a finals del mes de juny de 2008.
Segons han pogut saber membres de la Coordinadora Anticementiri Nuclear de Catalunya (CANC) i d’Apaguem les Nuclears (ALN), els dies anteriors al 23 i 24 de juliol, la Central Nuclear Vandellòs II hauria patit un incident que hauria provocat aquests anormals nivells de radioactivitat a l’entorn de la planta. L’estació de l’Almadrava està situada entre un i dos quilòmetres aproximadament de la CN Vandellòs II.
Per aquest motiu, el passat dissabte 25 de juliol la CANC i ALN van demanar explicacions tant al CSN com a la Direcció General d’Energia i Mines del Departament d’Economia i Finances de la Generalitat de Catalunya (que des de 1984 té encomanades, de part del CSN, les funcions de control i seguiment de la Xarxa automàtica de vigilància radiològica ambiental), per tal que donin explicacions del motiu d’aquest increment de radioactivitat ambiental a l’entorn de la CN Vandellòs II, i de si aquest increment es deu als problemes que els dies anteriors havia tingut la CN Vandellòs II, al mateix temps que se’ls insta a prendre les mesures pertinents. De moment no s’ha rebut cap mena d’explicació.
Aquesta és una mostra més dels problemes estructurals que des de fa anys pateixen les tres centrals nuclears instal·lades a Catalunya (i ara en propietat majoritària d’una empresa pública italiana, ENEL), i que en el present any 2009 ja acumulen el 66’7% dels incidents (fins el 27 de juliol). (Veure taules i gràfics a l’Annex II al final del present comunicat), és a dir 2 de cada 3 incidents que es comuniquen al CSN tenen lloc a les centrals nuclears instal·lades a Catalunya. Dels 57 successos que han patit les centrals nuclears de l’Estat espanyol, 38 han tingut lloc a les centrals nuclears Ascó I (amb 16 incidents), Ascó II (amb 14 incidents), i Vandellòs II (amb 8 incidents).
Per tenir una idea de la magnitud dels problemes estructurals que pateixen aquestes centrals nuclears, valgui recordar la fuita radioactiva d’Ascó I que va tenir lloc entre novembre de 2007 i abril de 2008, el fet que la mateixa planta en la setmana de posada en marxa desprès de la recàrrega ha tingut dues aturades no programades, o el fet que Vandellòs II opera amb el sistema antiincendis de la sala de control del reactor completament anul·lat (succés IN 09/002 notificat al CSN en data 14 de març de 2009) i substituït provisionalment per una ronda de personal amb extintors.
La CANC i ALN reclamen el tancament immediat i irreversible de les tres centrals nuclears, i recorden que l’energia nuclear és prescindible, tenint en compte que durant els darrers dos mesos dues de les tres centrals nuclears han estat aturades (Ascó I aturada per recàrrega de combustible des del passat 23 de maig de 2009, i Vandellòs II, aturada des del 14 de març per recàrrega de combustible i reparació dels defectes del sistema de refrigeració detectats pel CSN el 2004), i no només no hi hagut cap mena de problema amb el subministrament d’energia elèctrica, sinó que l’Estat espanyol ha continuat exportant electricitat cada dia, tal i com ve fent des de l’any 2003. Inclús el dimarts 26 de maig de 2009 van estar aturades totes tres centrals nuclears, i tampoc es va registrar cap problema en el subministrament d’energia elèctrica.
Queda clar, doncs, que l’energia nuclear no és necessària, no ofereix cap garantia fiable de subministrament d’energia elèctrica, és insegura i genera residus radioactius per als quals no hi ha solució.
COORDINADORA ANTICEMENTIRI NUCLEAR DE CATALUNYA (CANC)
APAGUEM LES NUCLEARS
Terres de l’Ebre i Camp de Tarragona, 27 de juliol de 2009
dilluns, 27 de juliol del 2009
diumenge, 26 de juliol del 2009
LA SETMANA TRAGICA
Juliol de 1909: tràgica la setmana?
Què va passar a Barcelona ara fa cent anys? Què va abocar les masses de gent a cremar escoles religioses, esglésies i convents? Va ser l’anomenada Setmana Tràgica una revolta contra l’església? Una revolució? Una crema de convents per part de barcelonins embogits? Els “multitudinaris assassinats de capellans” van ser la causa d’aquest adjectiu aplicat a aquella setmana de juliol? Què va fer Ferrer i Guàrdia per merèixer la mort?
(Les imatges que acompanyaran els textos formen part de l'exposició virtual "Setmana Tràgica. Crònica documental" ressenyada en l'anterior apunt)
Quan jo era petit, un dels llibres que corria per casa portava per títol “Historia de España del siglo XX” de l’Editorial Vergara en edició especial pel Dia del Llibre per als clients de la Caja de Ahorros Provincial de Tarragona. En una de les imatges que més mirava i remirava, la ciutat de Barcelona, en blanc i negre, cremava pels quatre costats i jo no n’entenia els motius. No vaig veure “La ciutat cremada” d’Antoni Ribas que van fer a Marçà aquells mateixos anys però sabia que ma padrina l’havia anat a veure. A l’institut ens en van parlar a l’assignatura d’Història i alguna cosa més havia llegit, però poques i malament. Ara que fa cent anys d’allò, finalment he sabut què va passar més o menys i, com sempre que remenes en la història d’aquest país, m’he quedat molt sorprès. Sense ànims de ser exhaustiu i tenint en compte que no sóc historiador professional, les entrades d’aquest bloc que recolliré diàriament amb el títol de “1909: tràgica la setmana?” aniran seguint els fets dia a dia amb alguns articles i referències complementaris. Això és, més o menys, el que n’he tret d’aquest munt de llibres i revistes que omplen encara ara la taula del menjador.
--------------------------------------------------------------------------------
Juliol de 1909: amb l'Exèrcit encara no es podia...
A “El eco de los pasos”, Joan Garcia Oliver explica la seva conscienciació com a obrer i la seva construcció ideològica com a anarquista a través de diversos relats carregats de recursos literaris equiparables a qualsevol dels que un escriptor amb reputació i ofici és capaç d’utilitzar. Un d’ells, potser el que manté una tensió narrativa més llarga i intensa, és el que fa referència a uns fets que va presenciar davant de casa seva a Reus als set anys. El juliol del 1909, a les demarcacions provincials de Barcelona, Girona i Tarragona s’havia proclamat l’estat de guerra perquè a la capital catalana cremaven com torxes les esglésies i els convents.
Els carrers més importants de Reus, els ravals, el carrer de Monterols o la plaça de Prim, que eren dels pocs que tenien el terra amb llambordes, havien estat regats amb arena per tal que els cavalls poguessin carregar contra els obrers que s’afegissin a la protesta. Malgrat la prohibició materna, el Joan va baixar al carrer i va veure com dos obrers joves, amb brusa, pantalons i espardenyes, anaven cap al Camí de l’Aleixar. Allí es van trobar amb els soldats de cara, s’hi van enfrontar i uns i altres van disparar les seves armes, però els soldats eren més i sobretot anaven molt més ben armats. Aleshores, abans que els obrers retrocedissin i fugissin, un d’ells va deixar anar la frase “No es pot amb l’exèrcit”. La frase va repicar com si fos una campana cridant a somatent dins del cap de l’anarquista reusenc al llarg de tota la seva vida i a “El eco de los pasos” esdevindrà un dels motius de la seva existència. No la frase en sí sinó la seva superació. Poder amb l’exèrcit, aquesta és la qüestió.
Un mes abans dels esdeveniments que trasbalsaren el futur ministre de Justícia quan era infant, el jove Joan Peiró pronunciava un dels seus primers discursos -o almenys el seu primer discurs datat- en el marc d’una vaga a l’empresa Costa i Florit de Badalona, on treballava com a ajudant de vidrier, una vaga que la part obrera va guanyar totalment. I Salvador Seguí, el Noi del Sucre, segons explica el seu amic Viadiu, assumia que era llibertari lluitant pels carrers de Barcelona durant aquell juliol calorós, en una participació que l’obligaria a refugiar-se a Gualba, on treballarà com a pintor. I no eren els únics...
--------------------------------------------------------------------------------
Juliol de 1909: antimilitarisme i anticlericalisme
Si hem de parlar de dues causes que van portar a les jornades de juliol del 1909, aquestes són sense cap mena de dubte l’antimilitarisme i l’anticlericalisme. Un i altre poden semblar perfectament diferenciats –i ho són- però en la visió dels obrers de final del segle XIX i començament del XX no són res més que les dues cares d’una moneda que en tenia algunes més: la dominació que patien com a classe.
En allò concret, la connexió es mostra evident als ulls del proletariat sobretot durant el Règim de la Restauració, un moment en què l’acoblament entre església i l’Estat és total amb el suport explícit i concret de l’Estat a l’Església en el camp de l’ensenyament. Així, l’Església serà sempre vista com a part del Poder o, com a mínim, sempre al costat dels poderosos, amb una presència pública que explicitarà això i amb un interès evident en el control total de l’educació del país. El seu control damunt dels centres educatius serà total i alhora tindrà ben clar que les escoles laiques que els ateneus obrers i els centres republicans promouen són un objectiu a batre, una forma de trencar el seu monopoli educatiu que calia eliminar. En aquest context, s’entén l’odi fins i tot visceral que els capellans i les altes instàncies religioses expressaran davant la figura del pedagog Ferrer i Guàrdia i davant les seves propostes coeducadores i d’ensenyament laic explicitades en l’Escola Moderna.
Pel que fa a l’Exèrcit, per a les classes baixes quedava massa a prop el desastre colonial que havia suposat la pèrdua de les colònies de Cuba i Filipines en unes guerres en què ells havien estat “carn de canó” en la defensa d’uns interessos econòmics que no eren els seus malgrat s’anomenessin “nacionals”. El nou objectiu de les elits econòmiques espanyoles, en bona part constituïdes al voltant per burgesos principatins desitjosos de no perdre ni un mos en el repartiment colonial d’Àfrica esdevingut entre 1904 i 1912, va ser consolidar la part del pastís que havia correspost a Espanya en aquest repartiment. Aquesta porció del pastís s’havia definit en la conferència internacional d’Algesires del 1906. Les terres que corresponien a Espanya eren les que s’estenien pel nord de l’imperi marroquí i un dels més interessats en els nous negocis que suposaria la guerra era el marquès de Comillas, propietari de nombroses mines de ferro i de plom al Rif i de la Companyia Transatlántica, l’empresa que s’encarregaria del transport de tropes tal com ja havia fet en la passada Guerra de Cuba. La seva influència damunt del Govern de l’Estat, les seves excel·lents relacions amb l’Exèrcit i amb la jerarquia eclesiàstica, el convertien en un personatge central a l’hora de posar cara a un dels culpables de la guerra, a un dels interessats en la guerra, segurament per això la seva estàtua continua presidint el tram inferior de la Via Laietana de Barcelona, malgrat haver estat enderrocada en la revolució de 1936, restaurada el 1939 pels feixistes i mantinguda fins a avui pels demòcrates del PSC, ICV i ERC.
L’empresa colonial espanyola necessitava burgesia “emprenedora” per dir-ho en termes actuals, i en tenia, i un exèrcit sense manies que mantingués l’ordre necessari per a l’explotació. I l’exèrcit necessitava espanyol era un exèrcit format per un cos d’oficials immens, desproporcionat, en què la guerra es veia com la possibilitat de pujar de grau per serveis prestats. Alhora l’exèrcit necessitava tropa, és a dir més carn de canó. El 1906, l’Exèrcit tenia 497 generals i prop de 18.000 oficials, la majoria sense responsabilitats definides. La guerra, doncs, es veia com una oportunitat d’escalar en la jerarquia militar alhora que suposava una forma clara d’expansió del domini espanyol i de revàlida després de les pèrdues de les colònies d’ultramar.
--------------------------------------------------------------------------------
Juliol de 1909: de la vaga general a la revolta popular (1)
El 9 de juliol, un atac dels resistents marroquins contra el ferrocarril de la Sociedad Norteafricana va ocasionar la mort de diversos treballadors. La repressió posterior va encendre el foc d’una veritable guerra al nord d’Àfrica per a la qual l’Exèrcit espanyol no estava prou preparat ni ho arribaria a estar mai.
El govern de Maura va anunciar, l’11 de juliol, la mobilització de 20.000 reservistes per a un servei obligatori i actiu al Marroc. Tothom sabia ben clar què volia dir allò per a les classes populars. El mateix dia 11, començaren les protestes i augmentaren d’intensitat a mesura que arribaven notícies i rumors sobre les derrotes que patia l’exèrcit espanyol en la campanya colonial.
La premsa republicana, tant el catalanista d’esquerres d’“El Poble Català” que dirigia Antoni Rovira i Virgili com la lerrouxista d’“El Progreso” feia dies que s’havien pronunciat clarament en contra de noves aventures colonials i en contra de l’enviament de tropes al Marroc. No era estranya la seva posició ja que tot el moviment republicà, anarquista i part del catalanista (cal recordar que la Lliga Regionalista no segueix aquest camí) eren radicalment antimilitaristes. En aquest cas, però, també cal tenir en compte l’actitud dels socialistes del PSOE que s’oposaven al colonialisme espanyol i per tant a la guerra al Marroc sense posar en dubte l’exèrcit que l’havia de portar a terme.
Diumenge 18 de juliol, enmig d’aquest clima de “No a la guerra”, un batalló de reservistes va recórrer Barcelona camí del port per embarcar cap a Àfrica. Una multitud s’havia congregat al Port i allí unes dames de l’aristocràcia van fer la seva bona obra del dia repartint entre els soldats medalles, escapularis i tabac. La burla que aquesta imatge suposava va escalfar els ànims dels congregats i es van produir els primers aldarulls. Josep Comaposada explica a l’opuscle “La Revolución de Barcelona” la indignació dels soldats, en veure les “empingorotadas señoras que repartían escapularios y otras baratijas a los muchachos, no pocos de los cuales los echaron al agua desde la cubierta del mismo vapor que había de conducirlos a Melilla”.
--------------------------------------------------------------------------------
Juliol de 1909: de la vaga general a la revolta popular (2)
La nit del 18 al 19 de juliol, els rifenys van produir noves baixes a l’Exèrcit d’ocupació. La revolta ja no era només això sinó que havia esdevingut una autèntica guerra oberta. Les notícies sobre prop de tres-centes baixes van arribar a la península el dimarts dia 20 i com a conseqüència a Madrid es van produir violents xocs entre manifestants i policia.
Dimecres dia 21, a Terrassa, sis mil obrers es van reunir en un míting-assemblea contra la guerra organitzat per socialistes i anarquistes i en el qual ja es barrejava l’antimilitarisme amb l’anticlericalisme. Els obrers que hi van prendre la paraula es van pronunciar “contra el envío a la guerra de ciudadanos útiles a la producción, en general, indiferentes al triunfo de la cruz sobre la media luna, cuando se podían formar regimientos de curas y de frailes que, además de estar directamente interesados en el éxito de la religión católica, no tienen familia, ni hogar, ni son de utilidad alguna al país”.
El 22 de juliol, el governador civil de Barcelona, Ángel Ossorio y Gallardo prohibeix les manifestacions i incomunica Barcelona amb Madrid. El ministre de Governació, Juan de la Cierva, prohibeix els mítings i les manifestacions, alhora que ordena que es detingui tot aquell que protesti públicament.
El dia 23, Solidaritat Obrera anuncia que declararà la vaga general contra la guerra el dilluns 26 de juliol. Malgrat l’anunci, la central obrera i llibertària no assumirà la direcció del moviment.
Cal tenir en compte que en aquell moment, a partir d’una llei aprovada el 1855, es podia estar exempt del servei militar a partir del pagament d’una indemnització de 1.500 pessetes de l’època. Si es pagaven, una altra persona ocupava la plaça del soldat cridat a quintes. Les 1.500 pessetes suposaven un salari complet d’un obrer de l’època, pel que anar a morir a la guerra esdevenia una qüestió de classe.
--------------------------------------------------------------------------------
Juliol de 1909: uns articles d'aquells tan bons...
Aquestes setmanes tot en va ple i més que hi anirà d'aquí a dos dies. Ja ho sabeu, tothom fins i tot l'analfabet del Sostres en parlaran. Per això, us vull recomanar uns articles dels que m'han agradat més entre els que he llegit darrerament sobre el tema. Tres són del Xavier Diez, que podeu llegir al seu bloc: un és "Una tragèdia catalana", publicat a la "Directa"; un altre "Una tragèdia no tan llunyana", publicat a "El Punt"; i, sobretot, "Centenari", amb la seva pròpia recomanació d'un altre article, en aquest cas d'Antoni Puigverd.
L'altre és del Llorenç Capellà, un dels articulistes imprescindibles d'aquest país, publicat avui mateix al "Diari de Balears" amb el títol de "Cent anys són un segle".
Afegiu-hi els que vosaltres hagueu trobat i així tots n'aprendrem més.
de KAOSENLARED.
dimecres, 15 de juliol del 2009
QUE ENTENEM PER INTERNACIONALISME?
Què entenem per internacionalisme?
Crónica de la xerrada organitzada a l’Ateneu Rebel
dimecres 15 de juliol de 2009
El passat 30 de juny va tenir lloc a l’Ateneu Rebel de Poble Sec una xerrada-debat organitzada per Maulets i Revolta Global-Esquerra anticapitalista sota el títol “¿Què entenem per internacionalisme?”.
No fa gaire, el pensador marxista Terry Eagleton plantejava una paradoxa que travessa moltes de les lluites anticapitalistes dels últims temps. Eagleton partia del lema del manifest comunista “treballadors del món, uniu-vos!” per senyalar que en aquest lema es conjugaven dues idees que cada cop estan més separades: el internacionalisme i la solidaritat.
A continuació, Eagleton explicava que en l’actualitat el internacionalisme ha esdevingut una característica pròpia del capitalisme mentre que les solidaritats que s’oposen al capitalisme son en la majoria dels casos locals.
La voluntat d’intentar donar respostes a aquesta “paradoxa” (la convicció de que el capitalisme nomes pot ser enderrocat des de àmbits organitzatius o perspectives de lluita internacionals i la constatació de que aquests àmbits o lluites son en l’actualitat molt febles o parcials) és la que va motivar a Revolta Global i Maulets ha organitzar un debat on (en un context de crisis internacional del capitalisme) poguéssim intercanviar experiències i estratègies que tornin a posar sobre la taula la necessitat d’una perspectiva internacionalista en les lluites anticapitalistes.
Per fer això vam comptar amb la presència de Nícola Duran, responsable de relacions internacionals de Maulets i Lluís Rabell militant de Revolta Global Esquerra Anticapitalista. Després de la xerrada es va obrir un interessant debat on vam poder contrastar les coincidències i les diferencies davant un mateix objectiu que ens uneix: acabar d’una vegada per totes amb la barbàrie capitalista. Com deia una gran revolucionaria internacionalista ara fa 90 anys assassinada per els enterradors de la Internacional: socialisme o barbàrie!!
dimarts, 14 de juliol del 2009
NOU DISC DE "LA PEGATINA"
El Nuevo disco de La Pegatina sigue incorporando las melodías frescas, juganeras y bailables que los han llevado a ser un punto de atención constante dentro del panorama musical mestizo y rumbero catalán y estatal. Siguen siendo aquél diamante bruto que apareció en 2007, pero con las ideas más claras que la resta de grupos de la escena, una experiencia fruto de la autogestión que siguen llevando a cabo. Si hay alguna cosa que saben que tienen que seguir haciendo, es tener el control de su aventura y seguir siendo accesibles al público. Un factor sorpresa que no esperaban ha sido el hecho que, sin buscarlo, han conseguido que exista un público joven que ha crecido con su música y que ha aprendido el que era la rumba a través de La Pegatina.
Descárgate el disco
WWW.LOQUESOMOS.ORG
dissabte, 11 de juliol del 2009
dimecres, 8 de juliol del 2009
PARLAMENT DE CATALUNYA ( ESTHER VIVAS)
Finalmente, se ha consumado. Hoy, el Parlamento de Catalunya, por acuerdo de PSC, CIU y PP ha rechazado la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) sobre trasngénicos impulsada por la campaña Som lo Que Sembrem. La ILP contra los transgénicos exigía la prohibición del cultivo de Organismos Genéticamente Modificados (OGM) en suelo agrícola, el etiquetado de los alimentos transgénicos, una moratoria al desarrollo de OGM y la investigación independiente de sus efectos sanitarios y ambientales. La ILP era un paso más del movimiento contra los transgénicos que desde hace años ha venido confrontándose a los intereses de las grandes empresas del sector y sufriendo la indiferencia, cuando no la criminalización directa, de la administración, las instituciones y los partidos gobernantes.
De nada ha servido que 106.000 personas, más del doble de las legalmente necesarias, hayan apoyado la iniciativa. De nada han servido las movilizaciones de estos últimos días, como la manifestación del pasado 28 de junio en Barcelona o la huelga de hambre impulsado por seis miembros de Som lo que Sembrem, instalados a escasos 50 metros del Parlament. Los intereses empresariales se han impuesto, una vez más, por encima de los intereses populares. PSC, CIU y PP han demostrado, de nuevo, su complicidad y vínculos con el mundo empresial y con el poderoso sector de los “agronegocios” y de la industria agroalimentaria. No hace falta olvidar que Catalunya es uno de los territorios de la Unión Europea donde se cultivan más transgénicos. ERC e ICV, si bien han apoyado formalmente a la ILP, han optado por la posición cómoda de mirar para otro lado frente a la política del PSC, obviando que son socios de su gobierno, y han guardado un triste silencio cómplice durante todo el proceso. Desmarcarse hoy del PSC, cuando este pacta con CIU y PP, y seguir gobernando como si nada el día siguiente, no es creíble. Por omisión, ERC e ICV tienen también una gran responsabilidad en el bloqueo de la ILP. De nuevo, los límites de la izquierda de gestión quedan expuestos a los ojos de todo el mundo.El Parlamento ha dado la espalda, una vez más (y, francamente, ¡ya estamos acostumbrados!) a los movimientos populares. Pero esto no podrá parar, y no ha de parar, a un movimiento que ha conseguido poner encima de la mesa el debate sobre los transgénicos, sensibilizar a miles de ciudadanos y ciudadanas de Catalunya y organizar un amplia campaña en contra de la industria de los agronegocios. Iniciativas como la impulsada por Som lo que Sembrem son necesarias para crear red y para organizar los movimientos desde abajo y debemos de seguir trabajando para su fortalecimiento, buscando también las confluencias entre las diferentes experiencias y campañas que se oponen a las políticas pro-empresariales, en un momento dónde la crisis ecológica, energética, económica y social contemporánea, pide respuestas globales y un cambio de paradigma.Hoy más que nunca seguimos revindicando una Catalunya libre de transgénicos. Transgénicos fuera. Ni aquí ni en ninguna parte!Más artículos de la autora
ComentariosSort by Date Rating Last Activity-->
Nombre * Código ChronoComments by Joomla Professional Solutions
Enviar comentario
<>
Próximo >
dilluns, 6 de juliol del 2009
dissabte, 4 de juliol del 2009
dijous, 2 de juliol del 2009
dimecres, 1 de juliol del 2009
dimarts, 30 de juny del 2009
diumenge, 28 de juny del 2009
dimecres, 24 de juny del 2009
DEVANT ELS ESDEVENIMENTS D'IRAN
Comunicat de Revolta Global-Esquerra Anticapitalista
Les mobilitzacions desencadenades a l’Iran després de la reelecció de Mahmoud Ahmadinejad en la primera volta de les eleccions presidencials van cobrant cada dia més força a Teheran i a d’altres ciutats. Es tracta de la major crisi política en aquest país des de la instauració de la República islàmica el 1979. El que va començar com una protesta impulsada sobretot per la classe mitja de la capital sembla estendre’s per tot el país i també entre sectors populars. La joventut i les dones estan tenint una forta presència en aquest moviment de protesta. Han començat també els primers moviments vaguístics. Els treballadors d’Iran Khodro, el primer constructor d’automòbils del país, han entrat en vaga, unint les revindicaciones polítiques democràtiques amb la defensa del dret a la vaga i a augments salarials.
La repressió extremadament violenta que s’abat sobre les i els manifestants mostren el caràcter reaccionari del règim iranià i de la presidència d’Ahmadinejad. També, els actuals esdeveniments expressen tant la profunditat de la crisi existent al sí de la casta dirigent polític-religiosa - els quatre candidats van ser seleccionats pel poder establert per a participar en la campanya presidencial-, com les divisions existents entre les elits dirigents.
Avui és necessària la nostra solidaritat cap als i les que manifesten pública i valentament la seva oposició al règim i rebutgen el frau electoral. Denunciem la repressió que colpeja als i les manifestants i exigim l’alliberament dels detinguts i les detingudes.
No es tracta d’haver de triar entri Ahmadinejad i Musaví sinó de donar suport els objectius democràtics de les protestes populars en contra del règim. Ahmadinejad, el candidat de la fracció més conservadora de l’elit dirigent i que té el suport de la màxima autoritat religiosa del país, el Guia Suprem Ali Khamenei, té importants suports entre els sectors populars, a causa de la seva retòrica populista i la seva política assistencial que permet sobreviure a milions de persones empobrides, mentre que Musaví, té més suports entre les classes mitges, pel què sembla per proposar una política més favorable a les llibertats polítiques, però també a la “liberalització” econòmica, i de les dones, perquè la seva política sembla més aperturista respecte als seus drets. Musaví va ser el primer ministre de la República islàmica entre 1981 i 1989, quan milers d’opositors van ser durament reprimits pel règim. Les diferències entre ambdós candidats tenen a veure amb els diferents interessos i estratègies de les diferents fraccions de les elits dirigents enfront del futur del règim i les dificultats econòmiques.
La denúncia de la repressió a les protestes populars i del règim iranià no ha de confondre’s, no obstant això, amb el suport a la hipocresia de les potències occidentals, sempre disposades a defensar la “llibertat i la democràtica” enfront de règims enemics i a justificar els crims i la repressió de governs “aliats”, com el de l’Estat d’Israel. És necessari denunciar la política imperialista d’Estats Units i del món occidental cap a tota la regió d’Orient Mitjà i la seva doble moral a l’hora de jutjar als seus governs, així com denunciar també qualsevol intent d’ingerència i de manipulació de les protestes per a desestabilitzar Iran amb fins imperialistes.
Es tracta de donar suport a les mobilitzacions populars democràtiques en contra del règim, denunciar la repressió i organitzar la solidaritat internacionalista, des de la independència respecte a les potències i governs occidentals i des de la denúncia de la seva política imperialista en la regió.
dissabte, 20 de juny del 2009
divendres, 19 de juny del 2009
dijous, 18 de juny del 2009
NOU LLIBRE...
“Del campo al plato”
Xavier Montagut y Esther Vivas
(Icaria editorial, 2009)
La alimentación no es hoy un derecho garantizado. El creciente monopolio del sector agroalimentario supedita la necesidad de comer al lucro económico. Unas pocas empresas transnacionales controlan cada uno de los tramos de la cadena alimentaria, desde la producción en origen pasando por la transformación hasta la distribución final, consiguiendo enormes beneficios gracias a un modelo agroindustrial liberalizado y desregularizado.
Se trata de un monopolio que les permite ejercer un fuerte control a la hora de determinar qué consumimos, a qué precio, de quién procede, cómo ha sido elaborado, a la vez que cuentan con el apoyo explícito de gobiernos e instituciones internacionales que anteponen los beneficios de estas empresas a las necesidades alimentarias de las personas y el respeto al medio ambiente. Esta concentración empresarial ejerce un impacto muy negativo en todos los actores que participan a lo largo de la cadena: campesinado, transformadores, proveedores, trabajadores, consumidores, etc.
La actual crisis alimentaria pone de relieve esta grave situación. Hoy, la cifra de hambrientos a escala mundial suma 925 millones de personas, según la Organización de las Naciones Unidas para la Agricultura y la Alimentación (FAO), 75 más que antes de que empezara la crisis. Paradójicamente, nunca en la historia se habían producido tantos alimentos como ahora. Por lo tanto, el problema no está en la producción de comida, sino en el acceso a la misma, debido a que amplias capas de la población, especialmente en los países del Sur, no pueden pagar los precios establecidos.
Pero no solo la comida se ha convertido en un bien al servicio del mejor postor, los recursos naturales que deben de garantizar la producción de alimentos, como el agua, las semillas, la tierra..., que durante siglos habían pertenecido a las comunidades, han sido expoliados y privatizados. Esto impide el libre acceso de los pueblos a la producción y al consumo de alimentos. El derecho a la alimentación está hoy en manos de las multinacionales de la industria agroalimentaria. Trabajar la tierra, plantar las semillas, acceder al agua, comer alimentos libres de transgénicos y sin pesticidas... no es hoy una opción al alcance de campesinos y consumidores.
En este contexto, es imprescindible reivindicar nuestro derecho a la soberanía alimentaria: que los pueblos puedan decidir sus políticas agrícolas y de alimentación, que puedan proteger y regular la producción y el comercio agrícola interior con el objetivo de conseguir un desarrollo sostenible y garantizar la seguridad alimentaria. Las políticas públicas tienen que promover una agricultura autóctona, sostenible, orgánica, libre de transgénicos y para aquellos productos que no se cultiven en el ámbito local utilizar instrumentos de comercio justo a escala internacional. Un cambio de paradigma en la producción, distribución y consumo de alimentos solo será posible en un marco más amplio de transformación política, económica y social y la creación de alianzas entre campesinos, trabajadores, mujeres, inmigrantes, jóvenes... es una condición indispensable para avanzar en esta dirección.
Con este libro queremos mostrar la cara oculta del sistema agroalimentario mundial, quienes son sus principales actores, las causas que nos han conducido a la situación de crisis alimentaria, el impacto del actual modelo de producción agrícola y consumo y señalar las alternativas planteadas desde distintos movimientos sociales.
Esta publicación cuenta con el testimonio de activistas, campesinos, investigadores y consumidores de todos los continentes, quienes a partir de su análisis y experiencia nos relatan el impacto de las políticas neoliberales en los circuitos de producción y comercialización de alimentos, ya sea en su país o a escala global, así como las luchas que llevan a cabo a favor de la soberanía alimentaria, el comercio justo y el consumo crítico.
Esperamos que este material sea útil para poner al descubierto la lógica de un sistema agroalimentario extremadamente depredador e injusto y que permita analizar las causas de la actual situación de inseguridad y crisis alimentaria. Así mismo, deseamos que este libro inspire y anime a la organización y a la acción política colectiva imprescindible para avanzar avanzar hacia ese “otro mundo posible” que preconizan los movimientos sociales.
CAMPANYA VEGETARIANA...
Nueva York, 17 jun (EFE).- La nieta del guerrillero Ernesto "Che" Guevara será la imagen de la próxima campaña a favor de la dieta vegetariana de la organización Personas por la Ética en el Trato a los Animales (PETA), informó hoy ese organismo.
Veure video.dimecres, 17 de juny del 2009
Bona feina ,company.
El proper 10 de juliol,
el amic Jordi farà la presentaciò ,
del seu darrer llibre....
Us mantindrem informats.
dimarts, 16 de juny del 2009
H2O
Vota als candidats amb més ploma!
Premis Ploma Daurada 2009
El Col·lectiu H2O de lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals del Camp de Tarragona ha convocat la quarta edició dels Premis Ploma Daurada. Enguany, es concedeixen dues Plomes Honorífiques a Jordi Petit, històric activista del moviment homosexual del nostres país, i a TEBAC, un grup de teatre reusenc que s'ha compromès en moltes ocasions amb els drets i la visibilitat del nostre col·lectiu.
Sobre els candidats a obtenir els Premis Ploma Daurada, guardó al respecte a la diversitat afectiva i sexual, i Ploma de Plom, guardó contra l’homofòbia i la transfòbìa, estan nominats:
Candidats Ploma Daurada 2009
ANNA CASAMITJANA (mare activista representant a les Terres de l’Ebre d’AMPGIL)
Miquel Abras i Música Global S.L. (cantant i productora)
Candidats Ploma de Plom 2009
Gloria María Tomás Garrido (professora de bioètica)
Pilar Urbano (periodista i escriptora)
El període de votacions ja està obert i finalitzarà el proper 22 de juny. Les votacions es poden dur a terme a les Barraques de Festa Major de Reus o, bé, per Internet a l'adreça www.h2o.cat.
Per últim, aprofitem l'avinentesa per convidar-vos a cerimònia d'entrega dels Premis que es realitzarà el proper dijous 25 de juny de 2009, a les 19:00h, a sala d'actes de l'Arxiu Històric Municipal de Reus (Pç del Castell, s/n). L'acte serà conduït pel periodista i director de Punt 6 Ràdio Josep Cartanyà.
Desitjant la vostra participació, rebeu una cordial salutació,
Miquel Reverte
President del Col·lectiu H2O
diumenge, 14 de juny del 2009
FESTIVAL DE ROCK A LA CARPA DE CAL BOFILL
Dissabte 20 de Juny a la nit, el nostre amic Leo (el cartero-rockero)
i la seva banda Jack Gasolina , ens presentaran el seu darrer disc...
dissabte, 13 de juny del 2009
divendres, 12 de juny del 2009
dijous, 11 de juny del 2009
UN NOU PORTAL....
El portal http://www.ofertademanda.net/ és un projecte d’intercanvi d’ofertes i demandes en el mercat de l’economia social on el subjecte i l’objecte són les persones, entenent-la com economia no especulativa ni lucrativa i al servei de la col·lectivitat.
Al llarg del temps les persones han solucionat i han donat resposta a les seves necessitats. Aquestes s’han portat a terme gràcies a la planificació, a l’organització i a la generació de productes a partir de coneixements, de tècniques i amb les eines necessàries.
Les persones, per arribar a aquest fi, s’uneixen i col·laboren en societat organizant els recursos a través de l’economia.
En el temps han existit diferentes maneres d’entendre l’economia (organitzar, repartir i produir recursos).
El projecte ofertademanda.net vol ser partícip d’un tipus d’economia que defensi el creixement de la persona per tal que pugui desenvolupar les tasques socials i econòmiques sense perjudicar l’altre. Es defensa el respecte al conjunt de persones i a la resta d’éssers vius.
L’economia social és la nostra manera d’entendre la realitat social i econòmica a la mida de les persones.
Treballem amb transparència i els beneficis han de servir per a mantenir i millorar l’activitat, amb la finalitat de crèixer, saber i contribuir socialment a finançar activitats que enriqueixin el conjunt de les persones, no propiciant una taula de salaris desproporcionada i reduint així la gran diferència entre les classes socials.
El portal ja està obert, i podeu registrar el vostre currículum i informar als vostres familiars, amics, veïns, socis que altra manera de treballar és possible.
dimecres, 10 de juny del 2009
dimarts, 9 de juny del 2009
Genocidi a Perú
Comunicat de Revolta Global-Esquerra anticapitalista.
El 5 de juny, la policia nacional del Perú va obrir foc des de diversos helicòpters sobre el bloqueig de la carretera en Corral Quemado, que realitzaven 5.000 indígenes a la regió de la Amazonia a Bagua, a la zona nord del país, causant una massacre d’indígenes Awajun i Wampis. Les primeres informacions, parlen de la mort d’almenys 55 manifestants, 22 policies i més de 200 ferits. Després d’aquests fets s’ha decretat el toc de queda i els arrestos de militants es multipliquen. Els ferits són detinguts als hospitals i s’han denunciat casos de desaparicions.
Des del passat 9 d’abril, prop de 60 ètnies d’aquesta regió desenvolupen una vaga pacifica il•limitada, per a assolir l’anul•lació de 11 decrets que busquen lliurar l’Amazonia peruana a les multinacionals en el marc dels tractats de lliure comerç. En concret, a les companyies petrolieres, forestals i mineres, donades les immenses reserves descobertes recentment en la regió. Segons el president García, una “benedicció per al país”, però que en la realitat ho és per a les empreses multinacionals, com Petrobrás, Pluspetrol, o Perezco (grup franc-britànic).
Ni tan sols s’ha respectat la normativa internacional referent a aquest aqüestió, com el Conveni 169 de la OIT i la Declaració de les Nacions Unides sobre els Drets dels Pobles, per les quals el govern està en l’obligació de garantir el ple respecte dels drets de les comunitats sobre les terres tradicionals, territoris i recursos, així com el consentiment lliure, previ i informat de les mateixes.
En aquests dies es preparava una mobilització general per al dijous 11 de juny.
Perú és l’exemple més clar del que és dramàtic en tota Amèrica Llatina: l’explotació del subsòl i la devastació del medi ambient en detriment dels pobles autòctons i de la biodiversitat.
Davant tots aquests esdeveniments:
Denunciem la desinformació criminal amb la qual alguns mitjans de comunicació estan tractant aquests esdeveniments. Aquest és el cas del grup Prisa que té estrets llaços amb Alan García, amb qui Cebrian es va entrevistar el passat any, concretant l’expansió del grup en el país (les inversions més importants del grup en els últims mesos…).
Ens solidaritzem plenament amb les lluites dels pobles originaris del Perú, i de manera més general pels pobles andins, contra els tractats de lliure comerç.
Denunciem els tractats i acords neocolonialistes promoguts per la Unió Europea que busquen fer competir als pobles i els territoris, massacrant al mateix temps al planeta.
Exigim el cessament immediat de la sagnant repressió que porta a terme el govern.
Exigim justícia per a les víctimes: Alán García ha de ser jutjat per aquest nou crim de lesa humanitat.
Demanem l’alliberament sense condicions de les persones arrestades durant les manifestacions i torturades en la base “Batallón 16 El Milagro”
Exigim el cessament de les negociacions il.legítimes, portades a terme sense consulta prèvia dels pobles, per la Unió Europea amb el Perú i Colòmbia, els dos règims més autoritaris de Sudamèrica.
dilluns, 8 de juny del 2009
divendres, 5 de juny del 2009
dimecres, 3 de juny del 2009
dimarts, 2 de juny del 2009
Acte electoral central a Barcelona de Revolta Global-Esquerra Anticapitalista el dijous dia 4 de juny
31 de maig de 2009Revolta Global-Esquerra Anticapitalista celebrarà el seu acte electoral central a Barcelona el dijous dia 4 de juny amb les intervencions d’Esther Vivas, cap de llista de la candidatura, Carlos Fernández Liria, professor de la Universitat Complutense de Madrid i activista anti-bolonya i el sindicalista asturià Cándido González. També intervindrà per videoconferència Jordi Dauder, actor i integrant de la candidatura. A més, comptarem amb les actuacions de Wagner Pa, La Família Rústika i Muyayo Rif.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)